Saison one

Aires primaverals, els fruiters ja comencen a despertar i la sensació és que el bosc inicia el seu habitual estat d’excitació un cop superades les inclemències de l’hivern. Olor a flors, brises més càlides, insectes i ocells amunt i aball…i el molí fumeja. Aquest cop ens endinsem en noves sensacions condicionats per aquests canvis estacionals. Els llevats Saison, originaris de Bélgica, semblen un bon acompanyament per a tot plegat. Una cerveza afruitada i refrescant, sembla ser que és el que necesitem.

Imagen

Talaia

Han transcorregut molts dies des de que vam iniciar el nostre projecte, ja ha plogut molt des del dia que ens vam fixar en aquesta peculiar edificació amagada enmig dels boscos i ens proposarem d’iniciar aquesta aventura. Pel camí hi ha hagut molta feina, moltes hores dedicades a pensar, actuar i gaudir. La sensació que se’t queda en aquest punt del camí és la d’haver invertit molt bé. No hem pas perdut el temps, fins ara tot el que ens ha proporcionat ha estat més que positiu.

Doncs bé, el nostre projecte ha anat evolucionant al ritme que marcava el compromís dels 6 tripulants. Poc a poc ha anat agafant forma i tot i que encara estem aprenent els secrets de l’elaboració d’una bona cervesa ( dubto que aquesta recerca finalitzi mai…), els resultats obtinguts fins ara ens omplen de satisfacció. Especialment pels moments viscuts, per la sensació general de tots els membres de Senglaris de que gaudim molt amb el que fem.

Al bosc però les coses es mouen a un altre ritme, la sensació és la de que tot continua igual. Ara sembla que novament la primavera s’apropa, ja s’intueix, ja s’olora. I conscient d’aquesta realitat i fascinat pels colors de la magnífica posta de sol, vaig mirar cap a aquesta talaia, admirant la seva silueta i no vaig poder resistir la temptació de pujar de nou al capdamunt de tot de l’edifici. Allà dalt hi ha l’estructura oxidada del que va ser fa molts anys el molí de vent. Avui ja no hi son les 8 grans pales que, empeses pel vent, giraven fent que tot el mecanisme s’accionés amb el propòsit d’extreure aigua del pou.

Un bonic espectacle amb el bosc i el sol com a protagonistes va servir per acomiadar un nou dia a Collserola. Imagena

 

¡¡¡¡¡THERMINATORRRRR!!!!!

Després d’aquest llarg estiu amb el que hem aprés perquè els que s’hi dediquen ens avisaven de les dificultats a les que s’havia de fer front  en aquestes dates, Senglaris s’ha posat novament a fer cervesa. El punt i seguit s’inicia amb molts propòsits a curt termini i un horitzó ben definit. La principal idea és cada dia més clara i convincent per a tots, perfeccionar la nostre millor recepta fins al dia d’avui, la cervesa que més ens ha satisfet: la Single Hop Cascade. Una mono varietat de llúpol Cascade amb la que hem aconseguit el millor equilibri en tots els aspectes que ens atrauen d’una bona cervesa.

El procés d’elaboració però requeria d’alguns retocs prou importants i que esperem que ens apropin a aquesta desitjada millora.

En primer lloc  es tractava d’aconseguir deixar de banda d’una vegada per totes l’insuficient (per no dir deficient) serpentí de coure que hem estat usant per al procés de refredat del most, un cop ha finalitzat l’ebullició i abans d’emprendre el camí del fermentador. Fins ara hem invertit una mitja d’una hora i quart aproximadament, sempre depenent de la temperatura de l’aigua i inclús de la temperatura ambient, i mitja hora més per baixar el líquid al fermentador.

Amb la parada estiuenca, durant les vacances, alguns senglaristes van viatjar als EEUU i aprofitant la vinentesa ( o qui sap si a la inversa…) van adquirir un refredador de plaques minúscul anomenat….THERMINATORRRRR!!

 

Be doncs, ja hem pogut provar la nova joguina del molí, ja hem pogut sortir de dubtes. Amb la primera producció cervesera de la temporada hem posat en marxa el nou sistema de refredat del most. Aconsellats pels mestres de la gran cervesa de Molins de Rei, la Zulogaarden, molt ben aconsellats, hem aconseguit refredar els prop de 120 litres de most de 100 graus a 22 en aproximadament 25 minuts i sense necessitat de perdre aquella mitja horeta de més per baixar-lo ja que amb aquest nou mètode  el most passa pel refredador on dissipa la temperatura cap a l’aigua que hi circula a mida que va baixant per gravetat cap al fermentador. Conclusió: un èxit rotund.

Encara desconeixem fins a quin punt pot arribar a afectar a la cervesa aquest avens tècnic però ens ha facilitat la feina d’una forma substancial, temps invertit, esforç en netejar tot l’instrumental, litres d’aigua invertits per a refredar…

 

Gràcies companys de Zulogaarden, gràcies Therminator!!

summer time

Tan sols en aquest instants del dia s’hi pot estar bé al molí, i no pas per fer cervesa sinó per seure tranquil·lament i gaudir-ne d’una, que per alguna cosa la fem.

 

Sense cap mena de dubte, preferim el fred. Fins ara sempre havia pensat que era millor una bona onada de calor estiuenca que un d’aquests “trens siberians” de l’hivern. Bé doncs, aquest es el primer estiu a la brewery i definitivament hem desistit. Ens hem adonat que és menys complicat mantenir la temperatura a tot el procés, amb els medis dels que disposem, a l’hivern quan baixa la temperatura que amb aquesta calor extrema que estem patint darrerament.

Al Setembre, sempre i quant ens ho permeti el termòmetre reprendrem la producció de Senglaris presumiblement amb l’objectiu de repetir i perfeccionar la darrera recepta que el nostre druide es va treure de la màniga: la IRA (Indian Red Ale).

En aquests darrers mesos abans de la parada estiuenca, ens havíem anat apropant poc a poc a l’estil de cervesa que hem anat consensuant com el preferit per als 6 membres del grup, una cervesa a mig camí del que seria una Ambar Ale i una IPA, es a dir, aromàtica,  amb un bon cos, to ambar, i amb un toc final amarg però sense a arribar a ser una IPA.

Part de l’equip, podríem dir que el sector “Beer Hunter“, ( Caçadors de Cerveses pels que no ho sabeu es una plana del Facebook on 4 companys hi van realitzant recomanacions del mon cerveser, cates, locals, festivals, etc.) es troben als Estats Units. A part de fer el guiri i tastar les cerveses locals, el seu objectiu es tornar amb un intercanviador de plaques, instrument que ens ajudarà a refredar el most després de l’ebullició, la qual cosa esperem que ens ajudi a solucionar els problemes que hem estat patint fins ara amb el sistema emprat. Amb el serpentí de coure mai hem pogut trigar menys d’una hora fins a poder abocar el most a uns 22ºC al fermentador.

A l’estiu, la birra…per beure-la ven fresqueta!!

ferro

Una de les decisions més traumàtiques de la transformació del molí en micro brewery va ser la d’haver de prescindir de l’antiga escala de cargol que s’usava per accedir a l’únic  pis superior. Era una escala senzilla però amb molt d’encant i que els anys, l’acció de l’aigua que entrava a l’edifici per tot arreu i l’acció dels tèrmits havia deteriorat fins al punt de fer-la molt perillosa, pràcticament inservible. L’únic element d’aquesta escala que es va poder salvar va ser la barana de ferro que anava seguint la forma helicoïdal de l’escala.

Sempre ha estat en els nostres pensament usar tots els element recuperats i anar reciclant-los, alguns cops amb altres funcions o simplement com a ornaments. Dons be, finalment va arribar el moment de pensar que fer amb la barana de ferro de l’antiga escala, un ferro amb una importància rellevant dins del conjunt arquitectònic del molí. La seva nova funció serà la d’ajudar a enfilar-se el llúpol que barem plantar a la jardinera situada a una de les parets exteriors de l’edifici. D’aquesta forma hem intentat per una part que continuï sent un objecte funcional i per l’altre potenciar la seva força estètica i per que no, simbòlica.

Mentre s’executava “l’operació ferro”, els núvols de tempesta anaven cobrint el cel i atorgaven un cert dramatisme a l’acte de restitució.

AGULLONS

El pase de diapositivas requiere JavaScript.

El diumenge 8 d’abril vam anar novament a Sant Joan de Mediona a visitar a la Montse i en Carlos de Ales Agullons. Era evident que la primera visita a la masia Agullons ens havia deixat un bon regust de boca, mai millor dit. Aquell cop Senglaris es trobava en la finalització de la primera part d’aquesta història, encara no havíem fet ni un litre de cervesa i estàvem centrats en aconseguir les darreres peces de la micro cerveseria, finalitzar l’obra de rehabilitació de l’edifici i començar a aprendre tot allò que calia per iniciar la segona etapa, convertir-nos en artesans cervesers.

sembla ser  que amb aquestes dues visites s’ha produït el mateix efecte, una mena de càrrega de bateries. L’experiència de compartir una jornada amb algú que es troba immers de ple en un mon on nosaltres tot just hi acabem de fer les primeres passes, et fa pensar en moltes cosses però al final la conclusió sempre es la mateixa: simplicitat i autenticitat, viure i gaudir, i per sobre de tot, qualsevol cosa que es vulgui fer a la vida, sigui fer cervesa o un menjar per a quinze persones, sempre amb humilitat i honestedat.

I d’aquesta manera va transcorre novament el dia al Penedès, amb Senglarians i Caçadors de Cerveses i alguna cara nova respecte a l’anterior visita. Per aquest motiu, en Carlos ens va tornar a fer una explicació del funcionament de la seva cerveseria, just després de fer una pinta de l’excel·lent Pale Ale Bruno.

Aquesta vegada les seves explicacions tenien per a nosaltres molt més d’interès, va ser com una reafirmació de tot allò que hem anat desenvolupant amb el molí, els diferents processos, els errors i els encerts.

Del dinar no es pot dir res més que bones paraules. Avui en dia inclús es pot fer un pel estrany sentir-se tant a just i ser tractat amb tanta generositat.

En definitiva, la segona visita a Agullons ens ha servit per a repassar els apunts. La lliçó l’haurem d’anar aprenent amb les sessions pràctiques, amb l’empirisme de la producció però de tant en tant una dosi de saviesa i experiència no està pas gens malament. Gràcies Carlos, gràcies Montse.


Senglars no se si en tenen molts per aquestes terres…aquesta va ser la visita d’última hora.